Fa anys que ho sé. Si pogués, m’hauria agradat estudiar dues carreres i compaginar-les. Però els dos oficis que m’agraden són incompatibles. No obstant, d’una manera o d’altra, l’ofici no realitzat sempre està present dins meu i s’exterioritza de mil formes diferents. Potser, algun dia, la meva passió per aquest ofici sense titular es transforma en unes lletres en forma de llibre, potser en un reportatge o, simplement, continua fascinant-me com ho fa dins el meu món interior.
El que sé segur és que vull dedicar-me a un món complicat i frívol. Un electrodomèstic que fa bé i fa mal. Una capsa ruca que cada cop més deixa de complir la funció social per convertir-se en un negoci fastigós d’empresaris embriagats d’ambició. Potser és una utopia pensar que una tele millor és possible. Potser sí. Però m’agradaria lluitar per aconseguir que la caixa ruca deixés de ser-ho. M’agradaria que la imatge que té la gent del periodista tornés a ser aquella d’una persona que esgarrapa, si cal, per explicar la veritat. No la imatge d’un carronyaire que només vol sortir als mitjans, sigui quina sigui la notícia (encara que no es pugui qualificar com a notícia).
El que sé segur és que vull dedicar-me a un món complicat i frívol. Un electrodomèstic que fa bé i fa mal. Una capsa ruca que cada cop més deixa de complir la funció social per convertir-se en un negoci fastigós d’empresaris embriagats d’ambició. Potser és una utopia pensar que una tele millor és possible. Potser sí. Però m’agradaria lluitar per aconseguir que la caixa ruca deixés de ser-ho. M’agradaria que la imatge que té la gent del periodista tornés a ser aquella d’una persona que esgarrapa, si cal, per explicar la veritat. No la imatge d’un carronyaire que només vol sortir als mitjans, sigui quina sigui la notícia (encara que no es pugui qualificar com a notícia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada