Parlant davant de càmera

Això de no tenir prompter és tot una aventura. Mira que n’és de difícil posar-se allà i haver de llegir els papers i anar mirant la càmera. El millor de tot és que després els companys ens fem crítiques per intentar solucionar els tics, les manies... en el meu cas, entre d’altres coses, trec la llengua. Quina gràcia! Imagina’t al Pellicer traient la llengua i fent la caiguda d’ulls. Evidentment, era la primera vegada que ho feia i, com tot, és qüestió de pràctica, esperem.
El que no acabo d’entendre és perquè em diuen “Risto”. El meu deure com a bona companya és dir les coses que no fem bé o que són estranyes veure-les en un presentador. Si hem de criticar constructivament, ho fem. És pel nostre bé.