Experiència interessant la d’ahir. Jornada de simulació a la seu del PSC. Moments divertits, estressants, nerviosos, riallers, d’inquietud. Per començar, arribem i diuen “ah, sí, sou els estudiants”. Tot seguit ens acompanyen a la sala de premsa i ens col·loquen al pitjor lloc de tots i ens comenten “això és el que hi ha”. En aquell moment vaig pensar, que desgraciat que ets. Som estudiants ara però el dia que siguem professionals aquest tracte que em dones veuràs quin resultat té. Serà possible! Comencem a enregistrar imatges, com podem perquè la visió entre dues columnes... després d’una estona i de l’aparició d’Iceta, anem a menjar alguna coseta i quan baixem ens informen que estem enviant Phantom a TVE i TV3, sí sí i tant... quina manera més subtil de boicotejar l’acte... jijijiji
Segon punt d’estrès, entrevistem Joan Ferran, tant de gust, i pels auriculars no se sent res. Mare meva, això no pot ser veritat. Aquí iniciem un període de contacte amb periodistes, càmeres i tècnics fins que, després de molt tocar i remenar, troben el problema i la solució. No haurem de doblar el senyor Ferran.
Les 22’00 hores i el senyor Hereu no apareix. Es fa esperar. Quina manera de tocar allò... finalment apareix acompanyat del senyor Montilla i comença l’orgasme dels afiliats i simpatitzants. I també arriba la meva desesperació en veure que, des d’aquell racó que ens pertoca, només veiem caps i mans. Així que, em pujo a una cadira, càmera a l’espatlla, i començo a gravar. I penso, així no. Saps què? A munt, a la taula. Aquell paio del principi es pensava que per ser estudiant havia de ser noia sense recurs. Pam i pipa per a tu!
Després del parlament d’Hereu i Montilla marxem cap a la facultat. Plou. Serà una senyal...
Arribem, anem en recerca de l’entrepà i a editar. Enllestim a les 3’15 hores de la matinada.
Bona nit!
Veredicte final: pomes per a tots aquells que ens van ajudar, maquíssimes persones. I cucs per al paio del principi i per a l’organització del partit. Molt malament. I, sens dubte, pomes per a nosaltres: tele, ràdio, premsa i internet (nosaltres, els estudiants).
Segon punt d’estrès, entrevistem Joan Ferran, tant de gust, i pels auriculars no se sent res. Mare meva, això no pot ser veritat. Aquí iniciem un període de contacte amb periodistes, càmeres i tècnics fins que, després de molt tocar i remenar, troben el problema i la solució. No haurem de doblar el senyor Ferran.
Les 22’00 hores i el senyor Hereu no apareix. Es fa esperar. Quina manera de tocar allò... finalment apareix acompanyat del senyor Montilla i comença l’orgasme dels afiliats i simpatitzants. I també arriba la meva desesperació en veure que, des d’aquell racó que ens pertoca, només veiem caps i mans. Així que, em pujo a una cadira, càmera a l’espatlla, i començo a gravar. I penso, així no. Saps què? A munt, a la taula. Aquell paio del principi es pensava que per ser estudiant havia de ser noia sense recurs. Pam i pipa per a tu!
Després del parlament d’Hereu i Montilla marxem cap a la facultat. Plou. Serà una senyal...
Arribem, anem en recerca de l’entrepà i a editar. Enllestim a les 3’15 hores de la matinada.
Bona nit!
Veredicte final: pomes per a tots aquells que ens van ajudar, maquíssimes persones. I cucs per al paio del principi i per a l’organització del partit. Molt malament. I, sens dubte, pomes per a nosaltres: tele, ràdio, premsa i internet (nosaltres, els estudiants).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada